Obra polèmica d'un dels artístes més cotissats actualment. Dos anys li ha costat a Miquel Barceló, i a un bon equip de tècnics, fer aquesta cova, com la que es covertirà la terra d'ací uns anys. Així ho ha explicat ell als mitjans de comunicació. Mireu la barra de vídeo.
9 comentaris:
En estos días de fragor mediático y bronca creciente, Miquel Barceló se encuentra en Ginebra. Da los últimos retoques al fresco de 1.400 metros cuadrados que, a modo de una "metáfora del mar, la cueva y la multilateralidad", adorna la remodelada sala de Derechos Humanos de la sede de la ONU. Han sido dos años de trabajo al frente de un equipo de 30 personas y un coste de 20 millones de euros. En esa cuantía se incluye una partida de 500.000 euros con cargo al Fondo de Ayuda al Desarrollo, origen de una polémica que llegó el miércoles hasta el debate de los Presupuestos en el Congreso de los Diputados. El martes próximo Barceló inaugurará su gran obra, en presencia del presidente del Gobierno, los Reyes y Miguel Ángel Moratinos, ministro de Asuntos Exteriores.
EL PAÍS.com 14/11/2008
Per a mi Barceló és un animal pictòric.
No puc ser objectiva, soc incondicional seua, més enllà de les polèmiques. Però he de reconéixer que en aquestos moments de crisi absoluta les xifres m'han semblat escandaloses.
Certament, les xifres són una mica (prou) bèsties, pero el resultat és una passada. ;)
Estaria bé poder vore aquesta cúpula ( li ho encomanaren a Chagall, però es va morir abans de poder fer-la).
He llegit que bona part d'aquest presupost ha estat destinada a l'acondicionament de l'espai, tecnologia i disseny de la sala, il·luminació, sistema audiovisual, 700 taules amb les cadires corresponents... Ho ha aclarit el mateix Barceló en una entrevista on ell també reconeix cert malestar. Sap que hi ha coses més urgents. Està clar.
Ahí queda.
;) No sabia lo de Chagall...
Barceló estubo a punto de abandonar. Tuvieron problemas con la mezcla para la pintura, no conseguian las estalactitas como el las queria, tampoco no podian hacerlas demasiado largas porque se caian. Tardaron bastante hasta que encontraron la formula maravillosa. Bueno, bonito y caro, ... no entraria en los canones de un mercado convencional.
Propongo ir a verla! ¿Estará abierta al publico? Debería estarlo, porque la ha pagado el pueblo.
Saludos Carles cuanto tiempo!
Salud a los demás!
Igual per a tú Fran, a veure si ens veiem alguna vegada ;) Un abraç!
Amb el teu permís Manel:
CEL MARÍ
–Manel Rodríguez-Castelló–
Miquel Barceló ha somniat que el cel era un mar de formes i colors, o més aviat que cel i mar es confonien en una unitat primigènia, en un magma d'elements indiferenciats, un cosmos tancat anterior al logos, un món que al final sobreviurà a totes les paraules. Tan clar veia el seu somni, que ens l'ha pintat sencer a la cúpula de la Sala dels Drets Humans de Ginebra. De la cova d'Altamira, quan els primers artistes van aconseguir fondre la memòria i el desig amb traços de tió i pigments elaborats amb sang, a la Capella Sixtina, uns 14.000 anys més tard, on Miquel Àngel va inventar un déu de carn i os ajustat al seu ideal de bellesa humana. El celmar de Barceló, un nom que sembla fet a mida per encabir tota la llum, recorre en 1.400 metres quadrats el llarg camí de l'art que es va iniciar al paleolític, en la mirada neta dels caçadors de bisons, i el pulveritza amb 35.000 quilos de pintura per retornar-nos-el intacte, fixat en una matèria primera de consistència sobrehumana. És com si un gran cercle s'hagués acabat de tancar a la cúpula ginebrina, on el tot i les parts s'engalzen harmoniosament en absència d'homes i bèsties, i com si, alhora, estiguéssem assistint en realitat al començ del periple. El marcel de l'artista mallorquí, un cel d'ones, un oceà d'estalactites, és l'alegria desbordant de la matèria, el misteri de la llum que palpita, la increïble bellesa d'un somni ofert a la contemplació. Només qui conserva intacta la mirada d'un nin i sap mesclar-la amb la sang de l'experiència de l'home, només aquesta mena de geni, és capaç d'obrar un prodigi de tals dimensions. La cúpula de Barceló ens invita a rentar d'adherències impures la pròpia mirada, a despullar els sentits per omplir-los de tots els sentits possibles: el bisó vermell, l'aventura espeleològica, l'instant etern en què l'índex de déu està a punt de tocar el dit d'Adam, l'inici. Els drets humans s'aixopluguen ara en una esfera de llum (llàstima, però, que l'art no puga fer miracles).
Publicat al diari Levante.
a mi me parece genial!!! ya me gustaria que me dieran tal sitio y tanta pasta para poder tirar pintura al techo! este hombre con sus ideas y sus debidos estudios ha conseguido plasmar todo un unvierso de color en un techo, como toda obra, esta tambien ha creado polémica y màs en epoca de crisis....que van a pensar la gente que no entiende ni torta..."menuda forma mas inutil de tirar el dinero" pero al ver las fotos solo puedo pensar en el planeta tierra, su color y la vida que hay en él...a mi la idea de las estalactitas me encanta, y la mezcla de color es algo que a nadie deja indiferente...la gente no sabe criticar una obra...empezando por si ha conseguido lo que el autor queria, siguiendo por el trabajo que le ha costado, y su funcion y demàs, optan por el camino facil...me gusta -no me gusta...y hay otro mundo a parte de una simple opinion!! un abrazo a todos los bloguers!!
Publica un comentari a l'entrada